Fa dies que ha acabat la Transpyr i encara no sé on estic. Em passo el dia menjant i dormint. He començat a entrenar de nou després de 7 dies de descans però no tinc ni de lluny les mateixes sensacions que abans de la cursa. Van ser 8 dies molt intensos travessant els Pirineus i ara em costa tornar a la vida d’abans.
El dia 2 de juliol va començar a Roses aquesta aventura i la meva vida va canviar en un instant.
Totes les pors i inquietuds, tota la incertesa que pot crear un repte d’aquesta magnitud van desaparèixer en un instant quan em vaig quedar sol en aquell pavelló envoltat dels que serien els meus companys de travessa.
La meva dona amb els xiquets em van portar a Roses el divendres 1 de juliol. El punt de trobada el IES Illa de Rodes. No hi havia molta gent, quan vam arribar, però començava a animar-se amb participants que recollien les bosses i penjaven les bicicletes per l’endemà.
Després de recollir la meva bossa i fer-me les fotos de la fitxa vaig omplir la bossa amb la roba i tot el que havia portat per sobreviure aquella setmana. Sac de dormir, estoreta, Camel, barretes energètiques, recuperador, roba, casc, etc. Un munt de coses que, pensava, no cabrien en la bossa. Afortunadament la bossa que donava l’organització era molt gran, 140 litres. Una vegada tot al seu lloc vaig esperar l’arribada del meu company d’equip. No sabia res sobre ell, només que tenia 46 anys i era basc. Em vaig instal·lar al pavelló esportiu i va arribar Javi (el basc). A primera vista intimidava. Es veia molt fort i currat, sincerament pensava que m’esperava una setmana d’anar amb la llengua fora darrere d’ell.
La dona i els xiquets, finalment, van marxar i em vaig quedar amb Javi preparant el material per l’endemà. Més tard vaig conèixer la resta de companys de Tarragona amb els que havia tingut contacte mitjançant el foro de btt-Tarragona; Mario, Raul i Joan. Junts passaríem moltes hores i la veritat és que ho vaig passar molt bé amb ells.
Després els actes de presentació, el primer sopar i per rematar la nit el brífing de la primera etapa on van remarcar molt el reglament de la prova i sobretot el material obligatori que seria revisat abans de la sortida de cada etapa. Molt tard, mes de les onze de la nit, vam marxar al sac. Aquesta rutina es repetiria tota la setmana d’una manera que finalment semblaria la nostra forma de vida. Preparar bici, material, menjar i roba. Després cua per sopar, brífing i al sac.
Durant la cursa, en les diferents etapes, vaig conèixer molta gent. Més joves, més vells, més forts o més febles però tots amb la mateixa il·lusió i ganes per arribar a San Sebastian. La veritat és que encara que la vaig trobar assequible el recorregut era molt exigent tant tècnica com físicament. Les tres primeres etapes van ser les pitjors i a partir de la cinquena etapa el perfil va canviar radicalment. No sé si va ser pel tute que ja portàvem o què però es van fer molt més assequibles i ràpides, encara que, la possibilitat de quedar-se fora de temps o patir un accident o avaria era present durant tot el recorregut. Cada dia que passava era una victòria i veure altres participants amb avaries, apedaçats d’alguna caiguda o amb gastroenteritis ens feia desconfiar de la nostra sort i estar més en guàrdia.
El company i jo només teníem un plantejament, una única estratègia, arribar a San Sebastian sí o sí. La resta no importava. El ritme, la velocitat, acabar davant o darrere d’uns o altres va passar a un segon o tercer lloc en l’escala de prioritats. Només si ens sentíem forts i amb ganes en els últims 20 quilòmetres apretàvem una mica les dents. Un ritme conservador i còmode on poder parlar i contemplar el paisatge era la millor manera de recórrer els variats terrenys i perfils de cada una de les etapes.
Jo, inconscientment, volia més velocitat, més ritme, però el meu company em frenava i la veritat és que era el millor. Gràcies a ell vam assegurar dia a dia arribar al final de cada etapa amb marge físic de sobra per recuperar ràpidament i al mateix temps gaudir de suficients hores per descansar i preparar la següent etapa. El dia que més tard vam arribar a meta eren les 6 de la tarda, la resta de dies entre les quatre i les cinc menys els dos últims que vam arribar sobre les tres de la tarda. Tinc que estar molt agraït al meu company. Va saber regular molt bé i em va portar fins San Sebastian. Pot ser amb un altre tipus de persona no ho hauria aconseguit. Va ser el company ideal. En aquesta setmana vam patir calor, molta calor. Ens va ploure, vam pedalar en condicions que habitualment no ho faries. Ens van picar vespes, vam patir caigudes i avaries, llagues insofribles al cul on seure sobre el sillin era una verdadera tortura. Però tot va quedar en rere i vam arribar junts a la meta final. La posició i les hores de la classificació final no importen. Només els moments que he compartit, bons i menys bons amb la gent que he conegut.
Als companys Mario, Raul i Joan també els tinc molt que agrair ja que m’han fet riure i he passat molts bons moments que m’agradaria poder repetir. A Mario mai podré agrair-li suficientment el poder tornar a casa tant aviat.
Sobre l’organització res negatiu a dir. Només el fet de crear un esdeveniment d’aquesta envergadura ja és digne d’admirar i alabar. Ens han cuidat i ens han donat un servei més que digne. Tot es pot millorar i segur en properes edicions es veuran els resultats de l’experiència acumulada en aquestes dos primeres edicions.
Però també penso amb els companys que han entrenat amb mi i que han compartit les mateixes il·lusions. Durant mesos hem fet molts quilometres i em passat moltes hores junts que ens han portat a superar els nostres reptes. Així que també part de la satisfacció i felicitat que comporta acabar la Transpyr és gràcies a ells, Josep i Víctor.
No vull que sembli un escrit d’agraïments sense fi així que gràcies a tots pel vostre granet d’arena.
Punt i apart mereixen les persones que més ho han fet possible, Noemí, la meva dona i els meus fills David i Marc. Les persones que més estimo i als que més he fet patir amb els meus entrenaments.
Moltes coses podria contar amb totes les hores d’aquesta aventura però seria interminable així que...
