dimecres, 20 de juliol del 2011

Resum Transpyr

Fa dies que ha acabat la Transpyr i encara no sé on estic. Em passo el dia menjant i dormint. He començat a entrenar de nou després de 7 dies de descans però no tinc ni de lluny les mateixes sensacions que abans de la cursa. Van ser 8 dies molt intensos travessant els Pirineus i ara em costa tornar a la vida d’abans.
El dia 2 de juliol va començar a Roses aquesta aventura i la meva vida va canviar en un instant.
Totes les pors i inquietuds, tota la incertesa que pot crear un repte d’aquesta magnitud van desaparèixer en un instant quan em vaig quedar sol en aquell pavelló envoltat dels que serien els meus companys de travessa.
La meva dona amb els xiquets em van portar a Roses el divendres 1 de juliol. El punt de trobada el IES Illa de Rodes. No hi havia molta gent, quan vam arribar, però començava a animar-se amb participants que recollien les bosses i penjaven les bicicletes per l’endemà.
Després de recollir la meva bossa i fer-me les fotos de la fitxa vaig omplir la bossa amb la roba i tot el que havia portat per sobreviure aquella setmana. Sac de dormir, estoreta, Camel, barretes energètiques, recuperador, roba, casc, etc. Un munt de coses que, pensava, no cabrien en la bossa. Afortunadament la bossa que donava l’organització era molt gran, 140 litres. Una vegada tot al seu lloc vaig esperar l’arribada del meu company d’equip. No sabia res sobre ell, només que tenia 46 anys i era basc. Em vaig instal·lar al pavelló esportiu i va arribar Javi (el basc). A primera vista intimidava. Es veia molt fort i currat, sincerament pensava que m’esperava una setmana d’anar amb la llengua fora darrere d’ell.
La dona i els xiquets, finalment, van marxar i em vaig quedar amb Javi  preparant el material per l’endemà. Més tard vaig conèixer la resta de companys de Tarragona amb els que havia tingut contacte mitjançant el foro de btt-Tarragona; Mario, Raul i Joan. Junts passaríem moltes hores i la veritat és que ho vaig passar molt bé amb ells.
Després els actes de presentació, el primer sopar i per rematar la nit el brífing de la primera etapa on van remarcar molt  el reglament de la prova i sobretot el material obligatori que seria revisat abans de la sortida de cada etapa. Molt tard, mes de les onze de la nit, vam marxar al sac. Aquesta rutina es repetiria tota la setmana d’una manera que finalment semblaria la nostra forma de vida. Preparar bici, material, menjar i roba. Després cua per sopar, brífing i al sac.
Durant la cursa, en les diferents etapes, vaig conèixer molta gent. Més joves, més vells, més forts o més febles però tots amb la mateixa il·lusió i ganes per arribar a San Sebastian. La veritat és que encara que la vaig trobar assequible  el recorregut era molt exigent tant tècnica com físicament. Les tres primeres etapes van ser les pitjors i a partir de la cinquena etapa el perfil va canviar radicalment. No sé si va ser pel tute que ja portàvem o què però es van fer molt més assequibles i ràpides, encara que, la possibilitat de quedar-se fora de temps o patir un accident o avaria era present durant tot el recorregut. Cada dia que passava era una victòria i veure altres participants amb avaries, apedaçats d’alguna caiguda o amb gastroenteritis ens feia desconfiar de la nostra sort i estar més en guàrdia.
El company i jo només teníem un plantejament, una única estratègia, arribar a San Sebastian sí o sí. La resta no importava. El ritme, la velocitat, acabar davant o darrere d’uns o altres va passar a un segon o tercer lloc en l’escala de prioritats. Només si ens sentíem forts i amb ganes en els últims 20 quilòmetres apretàvem una mica les dents. Un ritme conservador i còmode on poder parlar i contemplar el paisatge era la millor manera de recórrer els variats terrenys i perfils de cada una de les etapes.
Jo, inconscientment, volia més velocitat, més ritme, però el meu company em frenava i la veritat és que era el millor. Gràcies a ell vam assegurar dia a dia arribar al final de cada etapa amb marge físic de sobra per recuperar ràpidament i al mateix temps gaudir de suficients hores per descansar i preparar la següent etapa. El dia que més tard vam arribar a meta eren les 6 de la tarda, la resta de dies entre les quatre i les cinc menys els dos últims que vam arribar sobre les tres de la tarda. Tinc que estar molt agraït al meu company. Va saber regular molt bé i em va portar fins San Sebastian. Pot ser amb un altre tipus de persona no ho hauria aconseguit.  Va ser el company ideal. En aquesta setmana vam patir calor, molta calor. Ens va ploure, vam pedalar en condicions que habitualment no ho faries. Ens van picar vespes, vam patir caigudes i avaries, llagues insofribles al cul on seure sobre el sillin era una verdadera tortura. Però tot va quedar en rere i vam arribar junts a la meta final. La posició i les hores de la classificació final no importen. Només els moments que he compartit, bons i menys bons amb la gent que he conegut.
Als companys Mario, Raul i Joan també els tinc molt que agrair ja que m’han fet riure i he passat molts bons moments que m’agradaria poder repetir. A Mario mai podré agrair-li suficientment el poder tornar a casa tant aviat.
Sobre l’organització res negatiu a dir. Només el fet de crear un esdeveniment d’aquesta envergadura ja és digne d’admirar i alabar. Ens han cuidat i ens han donat un servei més que digne. Tot es pot millorar i segur en properes edicions es veuran els resultats de l’experiència acumulada en aquestes dos primeres edicions.

Però també penso amb els companys que han entrenat amb mi i que han compartit les mateixes il·lusions. Durant mesos hem fet molts quilometres i em passat moltes hores junts que ens han portat a superar els nostres reptes. Així que també part de la satisfacció i felicitat que comporta acabar la Transpyr és gràcies a ells, Josep i Víctor.
No vull que sembli un escrit d’agraïments sense fi així que gràcies a tots pel vostre granet d’arena.
Punt i apart mereixen les persones que més ho han fet possible, Noemí, la meva dona i els meus fills David i Marc. Les persones que més estimo i als que més he fet patir amb els meus entrenaments.
Moltes coses podria contar amb totes les hores d’aquesta aventura però seria interminable així que...

diumenge, 10 de juliol del 2011

Ja està fet

Doncs ja està fet. L'última etapa de la Transpyr ja és història. Encara que era la més curta de totes, 84km i 2400m+,  igualment ha estat dura.
Hem començat en Elizondo, plovent, amb un aperitiu de 10km i 600 metres de desnivell des del quilòmetre 1. Primer 5 quilòmetres d'asfalt, després 3 de pista i per rematar 2 de sendera tot de pujada per després baixar per una sendera fàcil i ràpida, al començament, per tornar-se molt perillosa en algun tram. De fet un company d'un altre equip ha trencat la roda davantera i ha quedat fora de la Transpyr, que putada. L'etapa ha continuat alternant carretera, pista i sendera. Pujant i baixant sense parar, amb pluja intermitent i boira. En el segon control, quilòmetre 51, acabava la part cronometrada i a partir d'aquí fins a meta el temps no contava.
Amb tranquilitat hem continuat fins la meta superant totes les emboscades del dia. Fins 5 minuts abans de creuar la meta encara estàvem baixant trialeres.
Avui hem passat per llocs realment bonics i també de peculiars. A Lesaka estaven de festes i el poble estava envaït de joves que anaven borratxos i que en algun moment han fet perillar la cursa.
El cas és que ja esta completat i ja estic a casa que per mi és el més important de tot. En uns dies faré una crònica de resum de tota la Transpyr i penjaré fotos i vídeos de tot.

divendres, 8 de juliol del 2011

Una més i prou

Ja hem arribat a Elizondo. Només queda una etapa més i la Transpyr haurà acabat. L'etapa d'avui ha estat molt ràpida, 6:32 hores per completar els 97km. Hem començat molt forts i m'he posat en el grup principal pujant a plat el primer port. Pensava que portava el company a roda i quan estavem a pocs metres de coronar he vist que no venia darrere. Me he apartat del grup i he baixat el ritme. Pobre ha petat en els primers 10km i venia desmanegat. A partir d'aqui he fet bondat i hem continuat a un ritme més tranquil. El recorregut no tenia cap dificultat, carreteres i pistes, principalment, amb senderes fàcils i ràpides. Només un mortirolo de 2km al 30% després de l'últim avituallament i una pista de baixada que semblava un arrossegador han donat una mica de vidilla al dia. En general una etapa per fotre canya a plat. Encara que avui hem perdut 2 posicions de moment anem 19 de la general. Demà arribada a Donosti amb el crono neutralitzat des del quilòmetre 50.

dijous, 7 de juliol del 2011

Només queden 2

Quin tros d'etapa hem fet avui. Només 92km, 6 ports i 2500m+. Molt entretinguda i fàcil. Estavem tant fets a les pallises dels primers dies que fer menys de 100km sembla poca cosa. La veritat és que avui era un dia perfecte per abandonar la Transpyr. Els 6 ports han estat molt entretinguts, asfalt, pista, sendera, trialeres kamikases, de tot.
Ja ens van avisar que era una etapa ideal per trencar la bici o trencar-se algo més. Avui les caigudes han estat més protagonistes que mai. Jo també he caigut i porto un cop a la cara sense conseqüències. Les trencades de canvis i bicis també han tingut el seu dia. Mario ha trencat la patilla del canvi i més gent ha tingut problemes mecànics.
Com que avui estavem millor del cul i el company també es trobava més recuperat hem apretat una mica més. No molt perque volem ser conservadors i ell no estava per moltes animalades. Avui hem patit varies emboscades, tipo remontar 3km de sendera a peu o baixar varies trialeres xungues.
De totes formes continuo molt content amb el meu estat de forma que cada dia millora.

Gràcies a tots pels ànims. Demà 97km més i la meta estarà a tocar.

dimecres, 6 de juliol del 2011

5a etapa

Doncs ja hem superat el 50% de la Transpyr. Avui etapa de relax de 100km i 2000m+ entre Ainsa i Jaca. Una pujada de 60km molt progressiva fins la cota 1.780m la resta d'etapa descens, pista i sendera, molta sendera. No ha estat una etapa complicada. El company continua recuperant l'esforç dels primers dies i fins els últims quilòmetres no hem apretat. Al final 7 hores i 15 minuts. Per donar una idea del ritme d'avui la mitja de pulsacions de 118.
La gent continua caent (accidents, insolacions, deshidratats, fatiga, etc.)

dimarts, 5 de juliol del 2011

Fregant el desastre

Avui etapa trampa de 100km. Hem començat pujant a sac des del quilòmetre 2 i el cansament acumulat ha fet acte de presència en molta gent, entre ells el meu company que no trobava el ritme ni les sensacions dels altres dies. Després de pujar el primer port, haviem de passar de Pont de Suert a Seira (a les portes de la vall de Benasque) i baixar rapidament per pista hem començat una dura pujada fins el poble de Senz on estava el segon avituallament. A partir d'aqui (km 54) fins el km 68 un mortirolo per pista molt dur. Una vegada dalt hem alternat pista i sendera fins agafar una super sendera de baixada que ens ha deixat a les portes de Ainsa.
Els problemes d'avui, el cul. Era impossible aguantar sentat tantes hores i quilòmetres sobre el sillin. Ho he passat fatal. El segon problema, baixant una sendera m'ha picat una avespa a l'ull esquerre. Una bona estona rabiant. Tercer problema, el company ha trencat una roldana del canvi a 10km de meta i no podia canviar i la cadena saltava continuament. Resultat, caminar totes les rampes i rampetes. Nomes podiem baixar. Menos mal que ha passat a 10 km de meta. Ara ja esta reparat i dema a tornar-hi. Sensacions bonissimes. Avui hem perdut molt de temps però hem arribat dins del temps marcat. Demà més.

dilluns, 4 de juliol del 2011

Ja van tres

Ahir no tenia cobertura i ho faré ara en un moment abans de començar la quarta etapa.
Primer que res dir que trobo molt en falta els meus xiquets i la meva dona, sense ells tot és més dificil.
Ahir vam fer l'etapa amb més quilòmetres, 130, encara que al final va quedar en 127 i es va retallar un petit tram per la pluja.
Havia estat tota la nit plovent i a les 6 del matí tot semblava preparat per pensar que el dia seria molt dur. La sort ens va anar de cara i tot i el fang no ens va ploure fins el quilòmetre 78. D'aqui fins el 110 aigua amb més o menys intensitat. Ahir vam acumular molt de desnivell, molt per carretera, i no vam fer més que un tram petit de bicicoll.
Al final del dia 9 hores de bici i els 22 de l'etapa. Han publicat classificacions i de moment anem en una bona posició, 19.
Però el que importa són les sensacions que de moment són molt bones.

diumenge, 3 de juliol del 2011

Segona etapa

Avui hem fet la segona etapa, segons l'organització l'etapa reina, de Camprodon a La Seu d'Urgell. 118km i 3000m+ que s'han fet molt llargs. Hem tigut dos sessions de bicicoll infumables. Hem acabat amb 10:10 hores. Hem començat a les 8 del matí i ja al quilòmetre 5 primer port. Carretera i formigó per acabar amb pista trencada. Després de perdre tota l'altura guanyada hem començat el segon que ens deixaria a La Molina. Només com referéncia (53km en 5 hores i 2068 m+) hem fet 50 minuts de bicicoll pujant per senderes molt perdudes. Després de La Molina una baixada molt llarga i ràpida per sendera per continuar pel pla de la Cerdanya cap a La Seu. Els últims 25km dos mortirolos un de carretera i un altre de bicicoll (sobre 30 minuts de pujada i 15 de baixada) Després pista fins La Seu. Avui molt bones sensacions des del primer minut.

dissabte, 2 de juliol del 2011

1er dia Transpyr

Bé, ja ha arribat el moment de la veritat. Aquest matí hem començat la Transpyr. Ens hem aixecat a les 6 del matí, amb molta son, i rapidament a esmorzar.
A les 7:30 revisió de material i a les 8 i pocs minuts sortida. Primer una volta per Roses on hem pujat casi 200 metres de desnivell en un parell de quilómetres per baixar una altra vegada a nivell de mar. A partir d'aquí pràcticament 35 km de Monegros(tot pla amb molta pols i a molta velocitat). Després han arribat les senderes, de pujada i baixada travessant boscos. S'ha fet molt divertit. Al segon avituallament ha començat una baixada llarga per després remuntar tot el desnivell perdut. Abans del tercer avituallament ja ens han donat una bona ració de carretera amb una pujada (entre pista i asfalt) d'uns 10 km. Però un quilómetre abans d'abans de l'avituallament ho hem perdut tot en una sendera de baixada que ens ha deixat sobre els 400 metres d'altitud. Aquí ha començat el festival amb una pujada per carretera de uns 5 km amb un desnivell del 10% hem arribat a una pista amb molta pedra solta per continuar pujant fins la cota més alta de l'etapa (1184 m) d'aquí nomes baixar i planejar fins la meta. Bones sensacions i sobretot molt bona compenetració amb el company d'equip. Nivell físic molt semblant amb 46 tacos. Llàstima les dos caigudes que ha tingut,sobretot la primera, on s'ha sortit un ràdio. Hem perdut uns 15 minuts però hem pogut continuar.
Bé, demà més. El tems d'avui em sembla que ha estat de 8 hores 20 minuts finalment però encara no tenim confirmació oficial.

dijous, 30 de juny del 2011

Sense retorn

Demà és el dia. Demà marxo a Roses per començar dissabte la Transpyr. Ara ja no importa res del que he fet, del que he entrenat, tot ha quedat en rere. Només importa sobreviure etapa a etapa i arribar a San Sebastian.
Intentaré escriure una mica cada dia. Espero poder connectar-me a internet.

divendres, 24 de juny del 2011

La setmana del crick

Què setmaneta porto. He sortit 4 dies seguits amb la btt i cada dia sentia un soroll en la bici que me tornava boig. Primer era l'articulació de l'amortidor però després no trobava ni a la de tres d'on venien els criks. Després de 4 dies i desmuntar mitja bici ho he trobat. Finalment eren els pedals però gràcies al sorollet he desmuntat tota l'articulació de l'amortidor 3 vegades i també l'eix del pedalier. No he pogut sortir en tota la setmana amb la de carretera i espero aquest cap de setmana poder fer una sortida llarga.

divendres, 17 de juny del 2011

Pit Stop

Aquesta setmana he posat a punt la bici amb els canvis necessaris per afrontar amb una mica més de garanties mecàniques el repte de la Transpyr.
He canviat cobertes, que ja tocava, i cadena. Les pastilles de fre també. Després dels tracks del Diable s'havien desintegrat, fins i tot les molles estaven trencades. La resta de components amb una repassada i neteja sembla que és suficient. Una vegada tot canviat he sortit un parell de dies per provar com anava tot. No vull sorpreses d'última hora i prefereixo portar-ho tot provat i reprovat. Els dos últims dies l'articulació de l'amortidor em feia soroll. Un dels coixinets demanava auxili així que avui he desmuntat la bieleta de l'amortidor i ... sorpresa. Destruït no quedaven ni boles. Quin desastre ara em tocarà córrer per trobar coixinets i encara la liarem. Afortunadament no ha estat així i en menys d'una hora ja estava solucionat. He trobat en una botiga de recanvis la peça que necessitava i només ho tinc que muntar. Menys mal, només em faltava un altre mal de cap.

dijous, 16 de juny del 2011

Preparats

Només falten un parell de setmanes i... ja estic preparat. Més que preparat el que tinc són ganes de començar.
La veritat és que des del desembre de 2010, on em vaig posar al cap la possibilitat de participar en aquesta marxa de btt fins ara han passat moltes coses. Coses bones i no tant bones però suposo que totes necessaries per arribar on estic ara mateix.
La preparació ha estat dura, molt dura, però necessaria. Moltes hores sobre la bicicleta amb el que això representa a casa. Encara no sé si tot aquest esforç i sacrifici serà suficient, espero que sí.
Pel camí han quedat moltes coses entre altres el meu company d'equip, Víctor, que en les últimes setmanes ha abandonat la seva preparació per culpa d'una lumbàlgia. Així què tota la preparació, ilusió i pasta ha estat a punt de.... però s'ha salvat en els últims dies. La organització m'ha trobat un nou company, necessari per participar ja que només es pot fer per equips, i tot continua "viento en popa a toda vela".